els phenomenals vòrtex de cosa-en-sí als ulls de l'sphinx

Talment com si l'hagúes cridat amb la ment, mentre hi pensava, em va sonar el telefòn...¿què tal? ¿com portes la vida?

De ben segur que a totxs ens ha passat alguna vegada, i obre bastantes portes a la superstició. Es pot probar d'explicar casualment, estadísticament, i fins i tot psicològicament per tornar-ho al camp de la ciència normal.

Si no existeix més sentit unívoc que la tautología o la contradicció, gairebé tots els nostres (pre)judicis els fem en base a símbols.

Els símbols solen funcionar per la vía inconscient de l'art. Que pel Jung que ara llegeixo està format per unes experiències personals i un inconscient col·lectiu (anomena'l Geist si vols). Això ens permet un cert grau d'Empatía trans social i generacional que es difón i complica a mesura que s'especifica l'Esperit d'una Època o el caràcter d'una persona.

El sentit dels símbols (i amb ells el llenguatge)el construeix el sistema, però el sistema no existeix. Vé just per darrere nostre.
I doncs ¿perquè hi ha tanta gent a qui no agraden les discoteques a les discoteques? ya tu sabes...

Simplement és més còmode reutilitzar valors, simbols, veritats, que aventurar-se a viure una existència nòmada.

Tantmateix amb la distància dels segles els sentits dels mateixos simbols han canviat i s'han rellevat. Han crescut i s'han diversificat. I sembla que ens agradi o no i tinguem monarquía o plutocràcia seguiràn evolucionant.

"Sempre que camino en aquella direcció em faig mal al nas"
"És que hi ha una paret"
"Ah, què és una paret?"
"Diga-li cosa-en-sí (o paret) al buit nucli al voltant del qual orbiten els fenòmens"
"Jo no he vist mai una paret"
"No, ni tú ni ningú, si bé és el fenòmen amb el que col·lisiones, la búsqueda de raons, tant característica dels primats saberuts, ens porta a aquesta fantasía, la il·lusió d'una substància més enllà dels fenòmens a la que atribuir-li propietats accidentals."
"¿I per què em parles d'això sabent que és una il·lusió?"
"Perquè sí no et parlés d'això no tindría de què parlar-te. Perquè els humans tenim por a la foscor i al buit; ja que davant aquests, hom no pot més que callar. El programa logicista va fracassar estrepitosament i amb ell tot programa ilustrat de ciència. Arribats a aquest punt la ciència és substituida per la estadística o la poesía. I juga amb la cootidianitat al seu favor"

Circula la llegenda d'algún nihilista que després de xocar mil cops contra una paret, la va "atravessar" netament, demostrant així que aquesta no existía. No sé si és veritat o no, segurament no, a pesar dels valors quàntics que transmet, pot ser captivador pensar que tots som esperit, però, de fet, solem pensar en parets en termes de no traspassabilitat, tant en un poema com en una previsió.
De fet apostaría bastant a que perds el nas abans d'atravessar-la. A aquestes coses es dedica la fenomenología. No cal una paret ontològica, amb construir-la (imaginar-la) és suficient per a viure. El problema és potser que després de convertir la metafísica en psicología ja no et pots relacionar amb la Veritat com si ho fos de veritat. Però això no té perquè ser un problema, si penses "debilment",