el problema resulta de no poder estar tota la vida volant, cal aterrar a repostar.
¿pero com saber si el sostre on posi els peus estarà ple de cadàvers caminants?
aterrar a repostar amb intranquilitat és com pilotar més de 24 hores amb anfetamina, al final acaba passant factura.
Després d`un parell de dies a casa Nirvana, tinc unes quantes coses a les que donar voltes...
Nirvana està més bé del que l`he vist mai, en la mitja vida que fa ens coneixem.
Més de 8 anys crec devía fer que no feia un concert, i vem arribar tard per veure`l. Va tocar la meva cançó, es mes, la tenía escrita sobre un retall de magazin "inspiracion infantil" penjat a la paret de l`habitació.
Em va dir l`endemà que si era conscient que el poema sense titol, que ell anomenà "analítica existenciària", el vaig escriure aquella preciosa nit de lluna plena, amb els cérvols en que no teníem porros. I sense dir res mes em va dir tot el que podía dirme`n.
Ara tinc la sensació que les etiquetes de "puta" "zombi", com tots els atzars de la vida, no solen ser nomes fruit de l`atzar.
La tuberïa antediluviana que gotejava aigua als veins desde la meva habitació, ha anat esquerdant la paret i la pintura que hi havía en ella...
l`habitació es convertirà en un pantà ple de zombies que sols produirà manà negre...
Però jo, com tots els vivents, tant els desperts com els reticents, puc volar, encara que ho hagués oblidat...
de tant en tant algú t`ho recorda, i en aquell moment, desde una perspectiva mundana, és com un angel hermeneuta...
-no tens cap necessitat de seguir en aquest munt de ruines, lluitant a diari amb els morts, hi ha, (abans ho crèiem, ara ho sabem) una altra possibilitat de fer les coses.
Ara canta nirvana "tenim el que sóm, i ho söm tot).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada