H. Eco (como hacer una tesis)

Ressenció crítica de "Cómo hacer una tesis" de Humberto Eco


Resum
Introducció: La alquímia de la tesi



La universitat italiana és molt diferent que la dels EEUU, on els estudiants compten amb tutoratge intensiu del professor. La universitat a Itàlia és una universitat de masses, i per això l'existència d'aquest llibre.
Es pot fer una tesis digna fins i tot en una situació difícil.
Es pot aprofitar la tesis per recuperar el sentit de l'estudi com a elaboració crítica d'una experiència.
Aquest llibre serveix per a tesis històriques o de teoría (no serveix per a tesis experimentals)
En aquest llibre Eco ens exposa:
Què s'entén per tesi de doctorat.
Com s'escull el tema.
Com es porta a terme una búsqueda bibliogràfica.
Com s'organitza el material trobat.
Com es disposa materialment el treball elaborat.

Una tesi consta de unes 100-400 pàgines, en les que s'ha d'investigar tot allò existent del tema escollit, i a més, un descobriment, que pot ser una nova perspectiva, relectura, o reorganització.
Una tesi, és definitiva, quelcom que els altres estudiosos del camp no hauríen d'ignorar, doncs diu quelcom de nou.
També pot, en lloc d'una tesi d'investigació,, tractar-se d'una compilació de coneixement, que generalment comporta menys temps, i sobretot, menys risc.

Una tesi requereix temps. Si no tens temps per a fer-la, paga algú perquè la faci per tú o bé copia-la.

Alguns requisits per a fer la tesi són:
Que el tema correspongui als interessos del doctorand
Que les fonts siguin assequibles
Que les fonts siguin manejables (coneixement de l'idioma i registre)
Que el quadre metodològic estigui a l'abast de l'experiència del doctorand

Una tesi pot ser monogràfica o panoràmica, tot i que cal tenir en compte que  "una tesis demasiado amplia es un acto de soberbia", o dit d'una altra manera, que un tema ben concret i delimitat pot ser més complet. Quan més es restringeix el camp, millor es treballa i es va més segur.

Per exemple, la tesi que es va proposar sobre "el símbolo en el pensamiento contemporáneo", que es va reformular de forma més limitada alhora que realista en "el concepte de símbol en Peirce, Frye, i Jung".

Millor, en lloc de crear del no res, començar estudiant un autor i d'allà ja ens formarem unes idees pròpies.

Una tesis serveix per apendre a coordinar les idees.
És un exercici de comunicació que suposa l'existència d'un públic i el ponent és l'única mostra de públic competent de que disposa l'estudiant.

És necessari llegir l'autor en l'idioma original, com cal saber la llengua amb què ha sigut tractat. (l'exemple de Nietzsche implicaría doncs, l'alemany i també el francès)

¿Què és científic?
Un estudi científic ha de tenir un objecte reconeixible pels altres
Ha de dir coses noves. Una compilació és suficient
Ha de ser útil
Ha de subministrar elements de verificació i refutació de les hipòtesis.

Cal distingir les fonts primàries de les fonts secundàries, o literatura crítica
La traducció, l'antología, i els informes d'altres autors no són fonts
s'ha d'explicitar l'ús de fonts de segona mà.

Haurem d'apendre a buscar en una biblioteca, parlar amb els bibliotecaris, usar catàlegs digitals
Haurem d'apendre a fer fitxes tenint en compte que hi ha diferents tipus de fitxes segons el seu nínxol ecològic, i a fer correctament referències bibliogràfiques

Referències a un llibre
(--------)

En unes nou hores de treball hauríem de ser capaços de fer un treball d'orientació
Potser que durant aquest treball vegi que el tema és més extens del que creia. Doncs, he de saber recentrar i tornar a delimitar el tema.
Hauría d'haver sigut capaç d'enllestir un pla de treball, un títol, índex on s'ha de veure reflexat el focus del treball i les ramificacions d'aquest, i una introducció, que ha de ser cauta, sobretot la versió definitiva

La humiltat científica consisteix en no menysprear cap font.
"fer dir explícitament a un autor allò que no ha dit, i que no podía deixar de dir si se li plantegés la pregunta"

Redacció
Els bons científics saben usar paraules senzilles
Cal definir els termes que s'usaràn
Cal tenir en compte que el text no va dirigit al professor, va dirgit a la humanitat
Cal tornar sovint al principi
Cal fer pluja d'idees però només en la primera redacció
Cal usar el ponent de conillet d'índies
No obstinar-se a començar pel primer capítol
No usar ..., ni !, ni explicitar les ironíes
Cal saber quan usar singular o plural
No usar article davant de nom propis excepte les excepcions
No castellanitzar els noms extrangers que no han estat castellanitzats abans per la comunitat acadèmica

Quan i com es cita
Deu regles d'or i algunes de menys rellevància
La relació entre cita, paràfrasi, i plagi, el secret està en saber usar correctament les cometes

Com fer ús correcte de les notes i la relació d'aquestes amb les cites
El sistema autor-data

Advertències
No proporcionar referències de coneixement universal
No atribuir a un autor idees que ell transcriu com a d'un altre
No afegir o treure notes només per fer quadrar la numeració
Proporcionar informació precisa sobre edicions crítiques, revisions i facsímils
Ser prudent al citar un autor antic de fonts extrangeres

L'orgull científic
Consisteix en que hem d'escollir el tema amb prudència per a que sigui assequible, però un cop escollit hem de ser-ne la màxima autoritat.


Reflexions i conclusions personals

Per ser una guía tècnica m'ha resultat força entretinguda, especialment degut al llenguatge usat, i alguns consells realment útils de redacció i ordenació mental
No vaig poder evitar comparar aquesta obra amb "El péndulo de Foucault" (del mateix Humberto Eco) en que ens descriu "com no fer una tesi", els desastrosos, alhora que reveladors resultats d'una falta de rigor científic, i com aquest, de fet, queda a l'ombra de la necessitat d'extreure'n vincles vitals amb allò que ens envolta. Com de sutil és la distinció entre hermenèutica i suggestió, i com de fàcil sortir-se del traç invisible de la veritat, que sols el rigor acadèmic pot fer visible, a preu, potser, de buidar de significat aquesta veritat de la que n'havíem emprès com a tasca la búsqueda.


"no creáis a los que os dicen que hay que respetar a los libros, los libros se respetan usándolos, no dejándolos en paz" (pg 150)

Estic completament d'acord amb aquesta observació, i la faría extensible fins i tot a aquells llibres que no són de la teva propietat (certament és de mala educació subratllar un llibre que et deixen, però penso que un llibre subratllat és un bon regal). Subratllar i anotar als llibres no només no en resta contingut, sinó que pot ser una bona eina hermenèutica per una lectura posterior de l'obra, sobretot si el proper lector en fa una lectura ràpida.
Els subratllats són les introduccions de la gent humil.

persones monocròniques i persones policròniques
Si tal divisió té sentit, crec que em sitúo en la banda de les persones policròniques. Començo noveles abans d'acabar les començades, estudio mentres escolto música, i necessito participar o bé dibuixar durant les classes per a mantenir l'atenció.
En relació a coses comentades a classe, em sitúo en el grup dels nens a qui van diagnosticar TDA, els que no sabem empollar, sinó que empatitzem amb allò que estudiem, que no necessitem guions per a les presentacions a classe, i que no ens conformem amb respostes que no sapiguem traduir a tots els idiomes i registres en què ens considerem hàbils, per a qui un estudi no pot ser només una tasca acadèmica a la que dedicar hores, sinó espiritual.
El paradigma filosòfic dins el que s'enmarca la presentació de la tesi, com tot programa academicista actual és el de l'analítica, com diu la meva mare els "especialistes en el dit petit del peu esquerre", l'especialització del coneixement i de la tècnica, tant lloable en ciencies naturals i aplicades, és la destrucció del sentit de les ciències humanes, i en justificació d'això em remeto al tòpic renaixentista o a l'etimología de la universitat i filosofía com a confluència de coneixements.
Jo no crec que es pugui ser humil i orgullós alhora, o s'és una cosa, o s'en és una altra, i considerar que tot el que hi ha a investigar és tot el que hi ha escrit sobre el tema, és una amputació que faría plorar a Sòcrates de sentir-ho.
No arribo tampoc al punt de menysprear la grafía però sí que versionaría l'opinió de Eco sobre el subratllat dels llibres dient que
< No creieu als que us diguin que s'ha de respectar el coneixement. El coneixement es respecta vivint-lo, no deixant-lo en pau >
La focalització del coneixement i l'aprenentatge, essencial per al format temari-tesi, deixa completament de banda el valor pedagògic, humà, d'allò après com a catalitzador de l'esperit, en un sentit de progrés moral, doncs l'única responsabilitat de l'acadèmic és l'acumulació i correlació de coneixement, no la integració d'aquest coneixement en una forma de vida.
I en aquest sentit torno a remetre a Sòcrates al afirmar que algú que creu aprendre més de les biblioteques que dels professors, o que l'hi serviràn més els apunts d'un company que una conversa distesa amb ell, és un pobre desgraciat que al màxim al que pot aspirar en aquesta vida és a ser un acadèmic exemplar, a falta de poder ser persona digna.

Aquesta creença, sumada a l'absurd amb que s'estructura l'analítica de la burocràcia de la universitat pública a Catalunya, que es condueix tota sola per inèrcia, i sense responsabilitat de ningú, sense crítica, al buit, em porta a una profunda decepció respecte el món de l'academicisme en general.
I no és que no em vegi capaç d'emprar un "metallenguatge crític comprensible per a tot el món", sinó que he perdut tot interès en el reconeixement que pugui fer de mi una institució que ja no és les persones que la formen, sinó una màquina autònoma.
Aquesta decepció, sumada a la convicció de que l'estudi de la filosofía és un trist sucedani de la pràctica filosòfica, em porten a la certesa de que per sort no "he" de fer una tesi. Em porten a voler acabar la burocràcia simbòlica dels exàmens com qui renta els plats quan abans per enllestir el ritual de pas que en algunes societats eutrofitzades separa aquells a qui tenen un paper gruixut amb títols d'aquells que no ho van intentar o no ho van aconseguir.

I el motiu que tinc per a voler el paper gruixut és que és la condició sota la que puc demostrar als meus pares que independentment de la meva cordura, sóc capaç d'usar el metallenguatge crític abans citat, i així saber que tinc motius per fer l'elecció, perquè ara prioritza més "tocar la guitarra" (per seguir amb la grollera metàfora d'Eco) que pensar en fer tesis.
Si realment, com afirma Eco, la tesi va dirigida a tota la humanitat, el lloc no pot ser l'Aula, ha de ser l'Àgora. I això que a mí em sembla tant evident entra en contradicció amb masses convencions i sistemes per a portarme a pensar que o bé la societat, o bé jo, estem tocats del bolet.