Breu interludi de mort

No és un despertar suau, més aviat una lluita per aferrarse a les pagines del llibre o pergamí (¿tenen pagines els pergamins?) del destí. M'estaven agafant mentres els meus ulls tornaven a funcionar. La yaya, que aquest estiu farà 100 anys no deixava de cridar ¿què l'hi passa?

Fóra lamentable haver-me quedat allà, em 22 anys, l'hagués matat a ella del disgust.

Controla la natació, en això consisteix, deia Hermann Hesse, viure, recupera el ritme. Si jo no respiro ningú ho farà per mi. Si jo marxo el cor s'em aturarà i m'aniré refredant. La estratificació dels éssers és la major mentida, necessitem usar l'esperit en tots els programes. Jo sóc l'humà que té un neocórtex i escriu, sóc el mamífer que reconeix l'Altre, sóc el reptil que fuig de la mort. I deixar, ni que sigui per un moment de ser una sola d'aquestes coses em portaría a deixar d'existir.

Torna la lucidesa després de retrobar el ritme del cor i recuperar el vol amunt i avall en calma zen, alhora que torno a la temperatura característica de la vida. Aquest indret que anomenen món és la meva peixera. Ja sé perquè m'ha passat això. Moltes coses, que convergeixen en una alienació generalitzada.

Diu la doctora que em sé moure i seguir objectes en moviments, em grapa un dit per saber que després d'uns primers auxilis tinc el sucre corresponent, l'electrocardiograma diu que ara el meu cor funciona normalment

Xispes.
Curtcircuits.

Els fosfens són entretinguts,
els selftransforming-machine-elves són bells i melodiosos, convidadors.

Però això no eren ni l'un ni l'altre ni cap altra font de bellesa i coneixement.
Eren xispes i agonía. Fractals de no-res en explosió com un univers que repentinament perd les forces nuclears.
En un moment de dualisme enteogènic, vaig dir anys enrere amb SD obrint-me les portes de la percepció, a JoanBaptista, que ell era "dels bons"

Potser la terminología mai és apropiada, el llenguatge és irreconciliable amb la infinita realitat.

A les portes de la mort, qualsevol mà és amiga.
Tots són "bóns"
El bé és equiparable al ser, no?

estructures fundamentalistes difícils d'erradicar.
Judicis morals a part, per molt que volguem deconstruir la realitat, o afavorir el centralisme dels extrarradis
,
,
,
Resulta innegable que qui escriu el destí,
Són els bons,
Els que són.
Els vius.