brillen i creixen i entretant demacració, por i fàstic, (*)
i com si el temps no passés arrugues al mar venen i van.
com si res no passés per els vents nous ni vells, però certament temps que va
ja no ve
serà aquesta era o l'anterior la que era la millor, o potser no, què més dóna, si el temps no perdona
plantes moren i cuquets amb dents somriuen somnis nets ara bruts d'ombres i lliures patis de cuques de llum coberts de quitrà o quisap què que encadena les antenes dels esperits lleugers, lluny del vol de cadascú pel cel, peus a terra i l'anhel de descobrir la mort seca per alçar a volar amb el buf d'un volcà, fins les estrelles, i amb sort més enllà
(*) a las vegas o on sía que et faci més fàstic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada