refugis lliures, guardats i sellats (GR11-2011)

Ara mateix estic una mica de mala HòStiA després de rebentar la persiana de casa així que narraré els fets cronològicament tot fent un mai.

L'1 d'agost la yaya va fer 100 anys. Un festivalamen (en el qual vaig participar d'un burgès dinar omnívor), i fins i tot vaig ballar amb ella. Era un succés com per aplaçar les fugides.

Dos díes més tard era al País dels Pirineus, a casa de ÓsBru, comprant tabac i ron miel (i altres coses més nutritives) amb NirvanaPelatPla i CMapadupuixapa. Duien dos setmanes de ruta desde Vall de Núria, una amb ÓsBru, ell es quedava a casa seva, jo seguiría amb l'expedició.

Casa l'Ós (casa els seus pares) era un lloc acollidor. Ple de quadres del seu avi, un racó per al zen, i cultura literaria desordenadament repartida en ordenades estanteríes, un acuari amb gupis, platis, plantes i altres peixos que no conec, una corydora albina i un peixot sobrecrescut. Em llevo el primer, faig estiraments i admiro les plantacions de tabac, estudio els detalls de la casa i les biblioteques. Fullejo Siddartta de Hesse tot recordant que ja l'havía llegit anys enrere, in silico, i amb els paràgrafs a colors de lletres arbitràriament pintades. M'el va enviar Tambu ara fa 6-7 anys, quant feia el budista, i tinc el record que en aquell moment ell creia que era un text sagrat d'alguna religió, i que en realitat no s'el havía mirat massa. Jo l'havía vist extrany, però el tenía per anònim. Desque vaig saber que HH havía fet una obra amb tal nom vaig sospitar del text però no m'havía molestat mai a buscarlo en biblioteca física alguna. I en certa manera era el text sagrat d'una religió, la meva.
Després vaig trobar i començar a llegir el casidesconegut Unterm rad, a qui Reincidentes, ParadoxusLuporum (i segur que algú més)dediquen una cançó.


Quan desperta NPP em diu que a la motxilla hi porta (de tres) dos llibres de HH, un dels quals és l'últim (el primer que va escriure), l'altre és un que per ara no em vé de gust, l'havía vist al mostrador de la llibrería de la meva amigaparenta. Una bona coincidència per començar la ruta.

L'endemà ens llevem i agafem el bus que ens porta al meu estimat 11. A partir d'allà hi ha dos camins possibles per arribar al mateix lloc; primer agafem el dolent que ens porta a unes capelines posades malament sota una granitzada i l'absurda idea de plantar la tenda mullada sobre roca amb dos dits d'aigua al damunt. Després del Kaos tornem enrere fins l'aixopluc de l'hotel Crest, on s'ha de demanar reserva o no hi ha ningú quant hi vas. Nosaltres amb el porxo ens conformàvem alegrement. Ens assequem i cuinem i bebem i fumem i dormim. Jo havía arribat bastant encostipat i després d'empaparme i assecarme em vaig sentir millor.
L'endemà fa un sol brillant i anem per l'altre camí (el bo)fins un alt coll frontera que ens porta a l'estany de Bayau, a una mena de refugi espacial fantàsticament aprofitat per 9 persones.
D'allà baixem a Àreu on dormim en un ... càmping i fem ratafía amb tupí.
D'allà a Tavascan, Aineto, Estaon, (d'aquí em vaig perdre fins LLavorre) i Guingueta d'Àneu, Espot.


L'endemà vem arribar a Sant Maurici, Parc Nacional d'Aigüestortes, allà ens quedem sense CMapadupuixapa, que marxa un any a França.
També ens quedem sense mais aquella nit de LLuna Plena, pluja i granís, refugiats lliure i ilegalment al lliure refugi de l'ermita.... Melancolía.

De nit una família de isards i algún ¿cérvol? (per les banyes ramificades) ens venen a visitar; com deia a LlunadePaper, l'Esperit del Bosc. Sembla que ells tampoc coneixen el refugi...

L'endemà, contents però desmuntanyats, caminem a Espot, fem autostop fins el bus amb més pluja, 4 30 hores de bus, en les que dos noies ens fan fora de l'ultima fila, l'hi fa mal la cama i té la plaça reservada amb un paper que ho notifica. A la primera parada una parella de xonis amb aspecte de ser molt hignorants s'hi asseuen.
"aquí anavem nosaltres"
"y yo qué quieres que te diga?"
"que quieres que te diga yo?"

Si no fos perquè el conductor els va tractar de niñatos no haguéssim sortit mai, em sembla.

Quant arribo a casa no hi ha ningú, i per costum no tinc claus, truco a me mare, i sobre la 4a o la 5a volta que em diu "què vols que et digui?" l'hi penjo el telèfon i a obrir la persiana del pati. (que s'havía de quedar tancada perquè no entrin ¿?)...

Uns díes més tard em diu que em guardi el sou d'aquesta temporada, que serà per pagar la persiana en qüestió. Després de buscar el xec la truco i em diu que a la pastera no era lloc i m'el va guardar. No sap on. Em diu, però, que el busqui...

Pararé boig!