6 anys més tard....

(continuació de 1rpv, perduda en els mars de la informació)

Lyra seia als bancs del jardí botànic, tot fumant artemisa, imaginant que recordava l'època en que l'humà cremava les selves per suplantar-les per monocultius.

-L'humà sols aprèn de caure al sot i tornar-ne a sortir. Així, quant trobi un barranc, el seu cervelló no l'hi servirà de res.

-Hola Lyra, jo també m'alegro de veure't. ¿Què fumes?-digué Karl seient al seu costat al banc de fusta.

-Somnis. ¿Vols? Els cultivo jo al meu pis. No són transgènics, com allò que els urbanistes anomenen "boscos", ja criava les llavors la meva àvia.

-No gràcies, no crec en els somnis. T'he portat una cosa. Jo no la vull però sé que tu l'hi donaràs utilitat.-l'hi allarga una bosseta de paper amb un pot d'aproximadament un litre, ple d'un espès i opac líquid blanc.

-Pintura! Últimament cada cop és més difícil d'aconseguir, sobretot el negre i el vermell... Crec que mataría algú per 7 litres de pintura roja.

-¿Vermella o roja? no és el mateix!

-Que et petin. Ja m'entens. Casi totes les parets ara són blanques, en tinc ja molta, però de totes maneres, gràcies per pensar en mí.Últimament al barri fem estructures de deixalla. Estem fent un arc de triomf amb palés i sobres d'obres.

-Aquests materials sí que són fàcils d'aconseguir.

-La deixalla és la finalitat de la civilització; mereix un homenatge. O potser és l'únic que tenim.

-En la natura no existía res com la deixalla, només ho és subjectivament, per un altre la meva deixalla és ambrosía.

-Això també passa a la ciutat.

-Doncs, no estàn tant fotudes les coses.

Els díes de pluja, sols es podía veure el cel plorar desde petits forats envidriats dels edificis, o grans cúpules transparents com la del Jardí; el cel obert era un lloc hostil per a la vida humana i per als delicats especímens que eren meticulosament recreats a l'interior de bombolles com aquella. Ja cap masai saltava joiós a l'arribada de les pluges, doncs aquestes portaven en cada una de les seves gotes els fums de la humanitat, que l'hi eren retornats amb la mateixa aleatorietat amb que aquesta els havía emès.

Sols les quimeres de laboratori podíen resistir la fúria de la pluja, i aquestes s'exteníen en bastes extensions ordenades. Les seves existències eren comptabilitzades en termes d'eficiència. La foscor homogènea s'extenía pel món tancant el cercle que va iniciar amb la visió de la Llum més de tres segles enrere, arribant fins al tro de Déu, per apunyalar-lo i caure imperceptiblement durant dècades.

-Déu mai ha existit. Que hi haurà al tancar el cercle?

-La Mort, o bé la República.

-Si et refereixes a fer un lloc millor més enllà de la Lluna em sembla una bogería. Per mí Néstor està mort desde que va decidir pujar en aquell taüt nuclear.

-Doncs d'aquí una setmana es despertarà, si tot va com hauría d'anar.

-És absurd pensar que podría anar tot com hauría d'anar.