¿Què és un símbol?
Al llarg de l'història s'han fet diversos intents d'abordar el símbol, desde diferents perspectives, i segons el tipus de referents que poguem emprar. Jo he trobat 5 perspectives desde les que definir el símbol.
-La platònica, parla en termes de veritat (Absolut a priori), de com s'adecúa el símbol al referent universal, doncs, no hi ha lloc a la interpretació. La ment humana entén la referència implícita degut a una correspondència raó-idees natura-idees. Tot allò existent és un "símbol" de quelcom més real, i la correcció del símbol depèn de la seva distància unilineal amb el referent (la idea)
-La kantiana; el símbol apunta a un universal inteligible (el subjecte trascendental) però no hi arriba desde la raó, sinó desde l'experiència estètica, aquest universal és inteligible i compartit amb la natura i entre els humans, però no és un coneixement comunicable analíticament, sinó que sols pot ser fet desde l'experiència, que conforma o reconeix en el subjecte trascendental la idea estètica associada al símbol.
-La hegeliana; en que hi ha ja un diàleg amb la historicitat, veu en els moments de significació del present, una aportació més en el desenvolupament de l'Absolut (que ja és a posteriori)
-La junguiana,similar a la hegeliana, és més reminiscent que creativa. Així, en lloc d'absolutitzar els aconteixements històrics, recolzant-se en el concepte d'"arquetip" veu els esdeveniments presents i futurs com reinterpretacions de símbols ancestrals, anomena l'incosncient colectiu un apriori de la psicología, tantmateix reconeix l'historicitat com una manera de reinterpretar el símbol
-La hermenèutica, nega tot ésser independent de la percepció, amb el que sitúa el significat en el terreny de la intersubjectivitat. Tot significat és contextual, històric, i doncs mai pot ser percebut en la seva plenitut, el diàleg comporta un aprofundiment en el significat, així com en la circulació del símbol en el seu entorn.
-La memètica, nega tot a priorisme, i tot i que accepta com absoluts certs postulats de la neurobiología, deixa l'evolució de les idees i significats en mans de la "selecció natural", prescindint de discurs òntic, o de justificació trascendent, veu el significat d'un símbol com quelcom emergent, intersubjectiu i evolutiu en l'status quo de la realitat d'aquell moment,aquesta si, sotmesa a processos de mutació regular.
I és que la noció de símbol i significat és intrínseca a la comunicabilitat, i doncs, ha de partir d'uns presupòsits ontològics o epistemològics.
En l'obra que he escollit, un dels leitmotivs principals és,precisament la noció de símbol, i llur relació amb la trascendència, la psicología, la història i la cultura.
Al llarg de l'història s'han fet diversos intents d'abordar el símbol, desde diferents perspectives, i segons el tipus de referents que poguem emprar. Jo he trobat 5 perspectives desde les que definir el símbol.
-La platònica, parla en termes de veritat (Absolut a priori), de com s'adecúa el símbol al referent universal, doncs, no hi ha lloc a la interpretació. La ment humana entén la referència implícita degut a una correspondència raó-idees natura-idees. Tot allò existent és un "símbol" de quelcom més real, i la correcció del símbol depèn de la seva distància unilineal amb el referent (la idea)
-La kantiana; el símbol apunta a un universal inteligible (el subjecte trascendental) però no hi arriba desde la raó, sinó desde l'experiència estètica, aquest universal és inteligible i compartit amb la natura i entre els humans, però no és un coneixement comunicable analíticament, sinó que sols pot ser fet desde l'experiència, que conforma o reconeix en el subjecte trascendental la idea estètica associada al símbol.
-La hegeliana; en que hi ha ja un diàleg amb la historicitat, veu en els moments de significació del present, una aportació més en el desenvolupament de l'Absolut (que ja és a posteriori)
-La junguiana,similar a la hegeliana, és més reminiscent que creativa. Així, en lloc d'absolutitzar els aconteixements històrics, recolzant-se en el concepte d'"arquetip" veu els esdeveniments presents i futurs com reinterpretacions de símbols ancestrals, anomena l'incosncient colectiu un apriori de la psicología, tantmateix reconeix l'historicitat com una manera de reinterpretar el símbol
-La hermenèutica, nega tot ésser independent de la percepció, amb el que sitúa el significat en el terreny de la intersubjectivitat. Tot significat és contextual, històric, i doncs mai pot ser percebut en la seva plenitut, el diàleg comporta un aprofundiment en el significat, així com en la circulació del símbol en el seu entorn.
-La memètica, nega tot a priorisme, i tot i que accepta com absoluts certs postulats de la neurobiología, deixa l'evolució de les idees i significats en mans de la "selecció natural", prescindint de discurs òntic, o de justificació trascendent, veu el significat d'un símbol com quelcom emergent, intersubjectiu i evolutiu en l'status quo de la realitat d'aquell moment,aquesta si, sotmesa a processos de mutació regular.
I és que la noció de símbol i significat és intrínseca a la comunicabilitat, i doncs, ha de partir d'uns presupòsits ontològics o epistemològics.
En l'obra que he escollit, un dels leitmotivs principals és,precisament la noció de símbol, i llur relació amb la trascendència, la psicología, la història i la cultura.
Concretament em vaig centrar en la postura de Hegel, en els fragments de la seva estètica en que afirma que l'origen de tota expresió artística és el símbol, i com el poble egipci era el “poble del símbol”, ja que tota la seva vida era orientada pels simbols que eren present en la seva cultura, (podríem dir que la seva escultra i iconografía no pretèn mai ser realista, sinó significant) i la reflexió sobre l'Esfinx com reflexió simbòlica central d'allò mistèric relacionat amb l'antropología i el símbol mateix. Els símbols artístics en la seva cultura tenen valor pel lloc que ocupen en l'entramat simbòlic del seu món.
Provarem de fer l'anàlisi de l'obra, doncs, desde dos vessant oposades alhora que complementàries, com seríen el formalisme i la performativitat, en un exercici d'esquizofrènia analítica del que crec arribarem a un punt mitg satisfactori...
FORMALISME
L'obra en tant que fantasiosa és un univers simbòlic tancat en sí mateix. Procedirem a fer un anàlisis que pot prescindir tant de l'autor com del lector, de l'història i de la ètica, tot allò extern a l'obra mateixa.
L'obra inclou un munt de paraules que no trobarem als diccionaris (tecnonucli, telejector...), o que són usats en un sentit que no és l'habitual (buit, bàrbar...) i que sols poden ser entesos desde l'interior d'aquest univers, per tant no té sentit buscar-hi referent extern.
Tots aquests conceptes són definits o contextualitzats en l'obra, donant-ne, (d'alguns més que d'altres) tota la informació que poguem necessitar per entendre. Doncs, donat que la crítica consisteix en mostrar el què hi ha a l'obra i res més, la crítica formalista serà (donat que l'obra ja és literatura) una mena de resum.
Els Cantos d'Hyperion ens narren un conjunt d'aventures, desde l'omnisciència el primer volum, i desde el protagonisme al segon, situades prop de l'any 3000, en que l'humà s'ha extès per la galàxia, l'estil és molt descriptiu, tant dels paisatges, com dels sentiments dels personatges, com del funcionament polític i tecnològic de la societat humana, un nivell de descripció tal que fa els enginys més fantasiosos verosímils, en l'ambigu marc de la física-ficció.
En aquest món s'ens presenta una eterna guerra entre dos constants universals, la raó i l'empatía, i com les diferents tribus de l'humanitat (i altres criatures) es posicionen en aquesta batalla.
Els set protagonistes han sigut escollits no saben bé ni per qui; per a empendre un peregrinatge a un monument (les Tombes del Temps, al planeta Hyperion) que pot posar fi a la guerra.
En aquest peregrinatge, els records compartits de cada personatge construeixen els fets històrics, necessiten conèixer-se perquè entre ells hi ha un "traidor", que han de desvelar, i resulta ser l'últim a exposar la seva història, que reconeixent obertament la seva traidoría, és acceptat per la resta del grup.
En la seva aventura s'en adonen que tots ells són traidors en certa manera a les institucions públiques, o a d'altres valors socials, ja que cadascún d'ells té una diferent causa personal i insubstituible que els vincula a aquell lloc de peregrinació, i per a la qual estava disposat a tirar-ho tot per la borda.
Al fi del primer cicle, la peregrinació ha acomplert el destí de tots ells, i la guerra ha acabat, la humanitat descobreix no estar en el bàndol que creia, i renuncía als seus suposats aliats, que l'havíen traicionat, renunciant així a segles de desenvolupament tecnològic, en un holocaust premeditat de milions (la destrucció de la tecnología) , en nom de la supervivència i el futur.
Al segon cicle, la societat cosmopolita que havía mort en un moment, ha renascut desde les afores, la distància insalvable de l'Imperi, fa que aquest ara només es mantingui com a teocràcia, més modesta en les seves ambicions, però més creguda de la seva legitimitat. L'humanitat de nou s'ha buscat un mal aliat, el mateix que l'havía portat al floriment de la civilització, i la seva eutanàsia, ara l'hi estava venent de nou la tecnología (ara revestida de miracle), i la guerra així continúa. Una guerra més recargolada i despietada que mai, però amb el mateix en joc. El component espiritual de l'obra i els misticismes a mig explicar (mitg explicables tantsols) omplen el segon cicle, substituint el paper de la tecnología al primer per la màgia al segon.
La protagonista del segon cicle és filla d'una protagonista del primer i les forces del mal, i vé a derrocar el corrupte gobern teocràtic de Pacem, que després del cisme (la caiguda dels telejectors) ha demonitzat el Tecnonucli, però amb el temps hi ha pactat a l'ombra del coneixement popular.
El desvelament de la veritat al poble, com en la fi del primer cicle imposa la fi inmediata de la guerra. Però inevitablement en començarà una altra.
El segon cicle acaba tant fulminantment com el primer, però donat que ja ha passat un cop, la història es podría repetir més, però en realitat no, l'autor va escriure algún relat més de l'univers d'Hyperion, però es tracta de microhistòries focalitzades més que no continuacions.
No és en realitat tant important què hi ha escrit a l'obra, com quin lloc ocupa aquesta en la meva historicitat, i doncs, les sensacions que he sentit al voltant de l'obra, en la realitat existenciària. Quin lloc en l'estructura social ocupa el seu autor i el "to" de la novela, la forma amb què la societat es relaciona amb l'obra, podríem dir que fins i tot els premis literaris rebuts formen part de la performativitat desde la que s'expressa l'obra, i és part inseparable del seu contingut literal.
Doncs, caldría explicar que es creua amb mi aquesta novela per primer cop en mans d'algú a qui considero "el meu xamàn" enmitg d'una llarga i confusa odisea filosòfica personal al voltant del pensament de Pierre Teilhard de Chardin, un personatge que em va semblar minoritari sociològicament, però d'una gran rellevància per a mi. En l'univers d'Hyperion, se sent alguna vegada que de Chardin ha sigut santificat en l'Esglèsia Catòlica de l'any 3000 amb seu papal al planeta Pacem (actualment és un outsider, casi expulsat del cristianisme).
La majoría de gent que llegeix aquest llibre pot passar sense més aquest detall per alt, ja sigui per desconeixement de la seva persona, ja sigui simplement perquè no és això el que va anar a buscar en una novela de ciència ficció; però jo que estava profundament familiaritzat amb el seu pensament vaig veure que l'estructura sencera de l'obra, vista amb distància, era una síntesi del pensament filosòfic-històric de deChardin.
Això és així fins al punt de que crec fermament poderme permetre explicar alguns dels conceptes de l'obra millor del que estàn expresats en l'obra, ja que jo "entenc" el símbol.
Per exemple, quant en l'obra fa servir l'eufemisme de "el buit que vincula", jo em permeto de dir a qui m'escolti, pots intercanviar l'expresió "el buit que vincula" per el terme "noosfera" (en el sentit emprat per de Chardin) si vols entendre millor de què testà parlant l'obra, i això és mullarse molt com a intèrpret!
Així que un cop empapat de la meva opinió, la obra de de Chardin fou un joc de tensions entre el materialisme històric i evolutiu del marxisme i el darwinisme, amb la moral i el vitalisme característic de la majoría de religions (o almenys el cristianisme), davant l'incapacitat d'abandonar cap dels dos. (ell intentava ser acceptat entre els cristians i els paleontòlegs, bastant confrontats encara avui en dia)
De la mateixa manera, actualment el seu nom s'asocía a grups aparentment molt dispars, podem trobar el concepte de noosfera (sense ser gaire famós) en textos bizarres d'espiritualitat de tot a cent juntament amb còdex mayes i convergències astrals, i podem trobar-lo en la colecció de llibres de formació en el lleure del moviment laic i progressista que és un lobby polític social que depèn econòmicament del nostre Estat.
Trobar aquests residus ideològics quant surten dels racons més inesperats de la nostra cultura em fa pensar que efectivament la història té un rumb i hi ha hagut visionaris que l'han anticipat metafòricament, que a pesar d'haver sigut deixats de banda en la seva contemporanietat, en tant que visionaris resurgeixen més tard del fons de les consciències.
En el meu cercle d'amics usem expresions d'aquesta obra, i tot i no tenir una definició massa clara ens entenem bastant bé...¿per què? perquè considerem que són uns conceptes adequats a la nostra vida, perquè considerem que no és en va que l'autor i molts altres crítics considerin Hyperion una obra apocalíptica, i alhora que trobo més fans d'aquesta obra, trobo més paralelismes entre aquesta i la nostra realitat històrica.
Això és precisament el que pretenía l'autor al donar la forma tecno-mítica a l'obra (hi ha enginys mecànics amb noms de Déus grecs), però alhora remarcant el component metafòric, cosa que no és present en d'altres obres futuristes que pretenen més objectivitat, com Brave New World (d'Aldous Huxley), o 1984 (de George Orwell), caient plenament, en quant a les formes, en el terreny de l'space opera, si bé cap de les "tecnomàgies" que apareixen a l'obra és gratuita, doncs l'autor, com a professor de física, es compromet almenys en certa manera amb cadascuna de les tecnologíes que imagina. Hi ha un compromís de verosimilitud amb la metàfora, però jo no crec que l'autor cregui fortament allò que ha escrit, sinó en un mode de pensament dèbil, metafòric.
Doncs, caldría explicar que es creua amb mi aquesta novela per primer cop en mans d'algú a qui considero "el meu xamàn" enmitg d'una llarga i confusa odisea filosòfica personal al voltant del pensament de Pierre Teilhard de Chardin, un personatge que em va semblar minoritari sociològicament, però d'una gran rellevància per a mi. En l'univers d'Hyperion, se sent alguna vegada que de Chardin ha sigut santificat en l'Esglèsia Catòlica de l'any 3000 amb seu papal al planeta Pacem (actualment és un outsider, casi expulsat del cristianisme).
La majoría de gent que llegeix aquest llibre pot passar sense més aquest detall per alt, ja sigui per desconeixement de la seva persona, ja sigui simplement perquè no és això el que va anar a buscar en una novela de ciència ficció; però jo que estava profundament familiaritzat amb el seu pensament vaig veure que l'estructura sencera de l'obra, vista amb distància, era una síntesi del pensament filosòfic-històric de deChardin.
Això és així fins al punt de que crec fermament poderme permetre explicar alguns dels conceptes de l'obra millor del que estàn expresats en l'obra, ja que jo "entenc" el símbol.
Per exemple, quant en l'obra fa servir l'eufemisme de "el buit que vincula", jo em permeto de dir a qui m'escolti, pots intercanviar l'expresió "el buit que vincula" per el terme "noosfera" (en el sentit emprat per de Chardin) si vols entendre millor de què testà parlant l'obra, i això és mullarse molt com a intèrpret!
Així que un cop empapat de la meva opinió, la obra de de Chardin fou un joc de tensions entre el materialisme històric i evolutiu del marxisme i el darwinisme, amb la moral i el vitalisme característic de la majoría de religions (o almenys el cristianisme), davant l'incapacitat d'abandonar cap dels dos. (ell intentava ser acceptat entre els cristians i els paleontòlegs, bastant confrontats encara avui en dia)
De la mateixa manera, actualment el seu nom s'asocía a grups aparentment molt dispars, podem trobar el concepte de noosfera (sense ser gaire famós) en textos bizarres d'espiritualitat de tot a cent juntament amb còdex mayes i convergències astrals, i podem trobar-lo en la colecció de llibres de formació en el lleure del moviment laic i progressista que és un lobby polític social que depèn econòmicament del nostre Estat.
Trobar aquests residus ideològics quant surten dels racons més inesperats de la nostra cultura em fa pensar que efectivament la història té un rumb i hi ha hagut visionaris que l'han anticipat metafòricament, que a pesar d'haver sigut deixats de banda en la seva contemporanietat, en tant que visionaris resurgeixen més tard del fons de les consciències.
En el meu cercle d'amics usem expresions d'aquesta obra, i tot i no tenir una definició massa clara ens entenem bastant bé...¿per què? perquè considerem que són uns conceptes adequats a la nostra vida, perquè considerem que no és en va que l'autor i molts altres crítics considerin Hyperion una obra apocalíptica, i alhora que trobo més fans d'aquesta obra, trobo més paralelismes entre aquesta i la nostra realitat històrica.
Això és precisament el que pretenía l'autor al donar la forma tecno-mítica a l'obra (hi ha enginys mecànics amb noms de Déus grecs), però alhora remarcant el component metafòric, cosa que no és present en d'altres obres futuristes que pretenen més objectivitat, com Brave New World (d'Aldous Huxley), o 1984 (de George Orwell), caient plenament, en quant a les formes, en el terreny de l'space opera, si bé cap de les "tecnomàgies" que apareixen a l'obra és gratuita, doncs l'autor, com a professor de física, es compromet almenys en certa manera amb cadascuna de les tecnologíes que imagina. Hi ha un compromís de verosimilitud amb la metàfora, però jo no crec que l'autor cregui fortament allò que ha escrit, sinó en un mode de pensament dèbil, metafòric.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada