Telepatía i paranoia.

Avui m'ha preguntat LoFaraóVienès per un capítol bastant fosc de la meva vida i n'hem parlat, però potser de tornada, pensava, m'he oblidat la part més important, difícil d'expressar amb paraules. De fet ha sigut la primera persona que m'ha preguntat si en l'excursió de CCots m'incomodava que hi fos D, donant a entendre que creia que m'havía d'incomodar, i sense haver-ne explicat jo a ningú que conegués D res, igual sóc massa transparent en el meu tracte amb les persones i simplement era evident que era així però suposo que l'hi devíen haver preguntat a ell abans que a mi, o ni això. Lamentable, sobretot tenint en compte que hem estat jugant als jeroglífics creuats i si ens hem entès és que circula per la xarxa un informe més o menys detallat dels fets, bastant morbós segurament. Vaja, estava segur de que aquest document devía estar por ahí i ara he perdut l'oportunitat de tenir-lo de primera mà, ja que a mi ni D ni ningú encara no m'ha explicat el cotilleo, i hagués pogut dir a LFV que no sabía de què m'estava parlant, i que m'expliqués ell què sabía i segur que hagués estat curiós com a mínim.

algun cantant que diu que "al mar no el pots enganyar". Si ho intentes, tantsols et bloqueiges a tu mateix, i a tots aquells estúpids que no tinguin l'astúcia de voler mirar per dessota la màscara d'humà, que, perquè negar-ho, solem ser tots en un moment o altre.

És clar que no és el mateix dir una mentida que amagar una veritat, el primer els nens ho fan tot sovint, el segon s'els atrapa a la primera.

I en realitat, a pesar de les arrugues i els tics, en créixer això no canvía, si vols pots veure quines són les pors de cadascú per com reaccionen davant d'elements simbòlics, de la mateixa manera com pots veure quins són els eixos del seu pensament pel tipus de comportament.

Doncs les persones hipòcrites decideixen una veritat que repetir incesantment en totes les situacions similars que puguin viure, per coherència amb qui són.
I les persones estúpides, en veure quelcom que no encaixa prefereixen no mirar a veure els seus esquemes esbocinats.

Jo, com tothom, m'he acostumat a ser estúpid, i en ocasions a ser hipòcrita, però no t'enganyis, ho tolero sols per consens social. Si l'assumpte el considero personal, i m'incumbeix pel que sigui, no et pensis que em quedaré fent l'estúpid mentres tu fas l'hipòcrita, si et puc exigir que em miris als ulls, i si has begut la meva sang no pots no dir la veritat. I no és una exigència metafísica, simplement, un cop oberts canals de comunicació alingüistics aquests són unívocs, i fins i tot la seva supressió (silenci...) té un significat.

Ni tantsols necessito de preguntarte res, només de sentirte parlar puc reconstruir la teva historicitat, per més complexos que siguem, els memes es desenvolupen a si mateixos per llur relació amb els altres, donant en la conducta de l'individu, les "formes de vida" un resum de la semiòtica del seu món.

Doncs si algú s'em posa a ballar mitges veritats l'hi ho puc tolerar, i fer l'estúpid una estona, però no és més que un negar-se a veure l'evident.
D'on sorgeix això? A la majoría de gent, un cop han dit quelcom, costa dir-li's "això que has dit no és cert", per més evident que sigui, i ja un pas més enllà, el "¿perquè m'estàs explicant aquesta merda si en el teu cap hi ha una altra cosa?", però com hi ha persones que es podríen sentir ofeses millor deixar els tabús allà. Bé, conciutadà doncs.

Però amb els amics, si és que aquesta paraula té algún significat, la cosa és diferent. Si hi ha un tema que m'interessa i quant et pregunto et poses a ballar, cap preguntar-se quin dret tinc a tornar-t'ho a preguntar, possiblement ballis més o m'engeguis.
Quant et cansis de ballar, segurament m'engeguis, o em diguis la veritat, amb paraules. Però si no tens ganes que en parlem aquí davant de tots, i tenint en compte que de totes maneres no hi ha res a parlar amb una mirada (mantinguda o desviada) o a molt estirar una metàfora grabada en paraules que sols tu i jo poguem entendre...

Si quant tens l'ànima a flor de pell, ets capaç de desviar la mirada i tancar-te de nou en una closca de tòpics i banalitats per por a deixar-te veure, no mereixes que ningú et conegui, jo almenys entenc que no hi ha aquella espurna comú (cosa dura d'acceptar per un gnòstic) i doncs no puc compartir-te en la categoría en la que poso a la gent que estimo o podría estimar, però això no vol dir que estigui enfadat amb tu per no voler compartir, sinó sols que no intentaré buscar res de místic allà, sinó sols el buit engranatge que diuen regeix els nostres cervellets de mona listilla.

Tinc la tendència, al conèixer algú a ser extremament flipat en quant a tot allò que podem tenir en comú.
De fet, ningú ha assolit plenament les expectatives, però he après a no decepcionar-me massa quant algú talla la línea i demostra ser una mona listilla, accepto que hi ha parts que fan més goig que altres de les persones però les acepto o rebutjo al complet.

I l'única diferència entre algún examic o el que sía que aparti la mirada, i qualsevol dels altres trossos de carn en descomposició que ocupen lloc al metro i prenen els llibres de la biblioteca, és que ja t'han decepcionat un cop; i ni que sigui per raó crítica o rancor doncs no hi ha ganes de tornar-hi a gastar hermenèutica...(ja és prou complicat perquè ho compliquis aposta!)
No hi ha tant poca gent al món per atrapar-se massa temps amb qui no vol estar allà de cor, així que passi ciutadà que l'hi obro les portes.

Hi ha una expressió visual "veure l'engranatge del gos" (per GitS) i quant t'ocorre, ja no pots ser amic seu, és inevitable. Ja no és més que una màquina de rellotgería, tant simple, tant previsible....

Es com si, penso que ho hauríes de llegir, però és una estupidesa tot plegat...

Què són les paraules? Quan hem parlat d'això? No cal, germanet llunyà, perquè les paraules són un joc lògic amb el que tapem la natura, tot és el mateix i no calen gaires paraules, ens coneixem més del que ens agradaría reconèixer i tot és tant simple que preferim enganyar-nos.

Ens les van ensenyar els nostres pares amb els seus valors i els seus tabús.
Jo d'això n'havía parlat amb qui n'havía de parlar, i no volía convertir una cosa personal en res que afectés "el grup" (si tal cosa existeix), ni creés mals rotllos innecessaris, però he de reconèixer que m'ha sorprès que hagi trigat tant a donar la volta al món i tornar.
Jo fins a dia d'avui em sembla que encara estava jugant amb les ones del mar d'aquesta història, i és divertit, estic segur de saber quins vaixells han creuat quins mars i resulta fascinant, però podríem donar per conclòs l'experiment.

Efectivament tot s'acaba sabent, sempre s'ha sabut, (almenys la part que tindría ganxo en una telenovela) i com la mateixa persona que decideix amagar una cosa l'acaba dient a tothom, i al final els tipus de mal rotllo que hagués pogut generar explicant-te això, mels has vingut a proposar tu a mí, fruit de les històries de les històries de les històries.
 
L'única conlusió que s'en pot treure és, com ja sabíem, que les paraules no són res de sòlid, que no necessitem parlar per entendre'ns, que sovint fins i tot són un impediment, i que les mones listilles que ballem podem arribar a ser molt tossudes en quant a protocols de comunicabilitat i correció.

em sembla que ja ho sabía això, però ha sigut bonic treure-ho així.
No en va és el cercle el que simbolitza el cercle.