Exportacions pretemporees-Doxàstica Garou

Al principi Gaea vivía sense temps, desinhibida en la creació infinita, les seves tres facetes es complementaven i la feien ballar en una dolça estabilitat emocional.
La seva vida era segura, i en aquells temps els llops dominaven el món, assegurant que l’equilibri és mantingués, sempre alerta.

Kaos és fugaç, amb cada ploma del seu cos de tots els colors de l’arc de la pluja, i uns ulls i unes mans més ràpids que la seva ment. Kaos és cada moment d’inspiració, d’espontània creativitat generadora, Kaos reomple el significat de la matèria i la fa cada cop nova, jove de nou. S’el pot trobar cada cop que es veu una ciutat aixecar-se de la pedra, i cremar fins la cendra després, cada cop que s’intenta caçar un electró al vol, o bé definir una idea.

La Teixidora és un opac aràcnid de sil·lici o bé carboni que enfila fibres paraleles, fent xarxes extenses que creixen i creixen, amb les complicades formes de l’evolució, agrupant, aglomerant més i més éssers i acumulant les espurnes del moviment de Kaos, teixint enciclopèdies infinites...
Se la pot trobar comunment a la formació dels cristalls de sal o arxivant el nostre ADN, però també cada vegda que es tecleja una contrasenya, ens graba una càmera, o sóm anomenats pel nostre DNI

Wyrm és una serp sense cúa. La seva gana és infinita, per això és pacient i espera el moment millor. Porta l’oblit absolut, la pèrdua del nom per donar lloc a nous significats; és la putrefacció de la tinta que permet escriure de nou en les mateixes pàgines de la història, per donar el dret als nous temps a jugar a jocs que ja s’havíen fet.
Està present desde que hi ha vent, mar i foc, i aquests xoquen entre ells, desde que el temps jutja implacable, quins dels teixits que la Teixidora ha fet amb les plomes de Kaos són prou resistents per a resistir a cada segon les mossegades de Wyrm, doncs sols el temps té el dret imparcial de decidir qui mereix l’eternitat.Un dret usat arbitràriament. Wyrm està en cada meteorit que xoca contra la Terra, i en cada bocí de pell que és digerit pels bacteris. Hi ha una mica de Wyrm dins de cada bala, dins de cada extinció, dins de cada abort.

Gaea (Kaos,Teixidora,Wyrm) no són bones ni dolentes, simplement hi són, simplement estàn vives. Així, amb les fibres de les plomes irisades es graba i i es llima el disc esfèric de la sinfonía de la vida, que no és sinó la música que la meva estimada Frau Eva balla infinitament com només ella sap ballar, en constant moviment desde fa eons, seguint força fidelment, cada una de les notes que produeix cada una de les espurnes que produeix el Sol al inmolarse lentament. Aleshores, no hi havía temps més que la vida del Sòl, de manera que Gaea embriagada, donava voltes i més voltes sense apropar-se mai al final de la pista. Però això va canviar per culpa d’aquells micos crescuts!
El Wyrm, tot fent la seva feina rutinàriament, va quedar-se atrapat en les xarxes de la Teixidora, i per no perdre una situació òptima forcejà amb els teixits fins que hi va quedar atrapat i embogí de ira i de frustració, absorvint tot en un radi cada cop major, baixant progressivament el so de la música, enfonsant Gaea lentament en un pou negre de no res, devorant-la més ràpidament del que plomes creixen a Kaos. La teranyina cada día és més fosca i cada cop caiem més ràpidament en la seva boca, A Gaea L’hi ha baixat tota l’ambrosía de cop, va canviar la seva expressió i va fer un comunicat per a tots els Garou:
“Fills meus, com bé sabreu les coses han canviat, el més temps ja no serà mai més cíclic, ha mort l’eternitat, ara ens espera una Quasi Infinita Davalla, un Instant de Vida fins a la Fi. Sé que no us ho puc exigir, que la vida ha sigut difícil pels pocs que queden de vosaltres, gairebé tots nascuts sobre l’asfalt. No us puc culpar, perquè sóu part de mí, però parlant clar, estic decebuda amb vosaltres; doncs heu fallat a la missió que us havía grabat en la sang. Confiava en vosaltres per a mantenir el control de la situació, Fins i tot en aquesta caiguda lliure podeu oposar resistència i intentar mantenir neta la teva ànima, doncs les vostres ja estàn condemnades, però com sempre, és sols una qüestió de si sóu o no fills meus. Segons que sóu capaços de fer amb el meu regal, el que us fa ser Garous”

Després Gaea ja no tornà a parlar, però forts vents ocuparen la seva veu, tant forts que arrencaren els arbres del terra, i el mar va pujar inundant ciutats i caigué del cel, i les criatures, ara totes sense sostre i sense murs, s’estossegaven i estornudaven unes a les altres.
Perduts i malalts, es van reunir en assamblea tots els Garou:
“No importa si la vostra mare era una humana, era una lloba, era una Garou, o si sóu vulgars Metis, Tots sóm iguals, doncs tots sentim.”

El que teníen en comú un Garou d’asfalt que fins l’edat adulta no sabé de l’existència de l’assamblea de clans Garou, ni de l’existència d’ell mateix; amb un Garou criat en una cova o un nascut en la manada Garou, era un sentiment, un sentiment que al perdre’l, no només perdíen l’honor per sempre més, perdíen el goig de viure, i es convertíen en vils Dansaires de l’Espiral Negra, criatures més menyspreables que els mismíssims vampirs i les diverses hordes de seguidors amb que comptaven (Els adoradors de Cthullhu, els babilonis, els homes grisos, en definitiva, aquells de La Corporació) Si perdíen aquest sentiment, irremediablement embrutaríen la seva ànima amb la sang de la seva mare. Ës el sentiment que et fa saber que ets un Garou, un guardià de la vida.

Amb l’augment de la violència en tot conflicte, els murs s’impermeabilitzen, i un es veu obligat a ser o no ser, i per això la desesperació entre els Garou que trencaven files, l’Apocalipsi s’apropava perquè, aquell día, qui quedarà que hagi seguit el camí recte? Quedarà algú net? Aquell sentiment, cada día més manifest, i cada día més característic, cada día més sofert i disfrutat, cada día més generalitzat és la ràbia.