Un gran pou d’acer negre foradat en lasfalt gris, i una multitud mirant amb menyspreu i desig.desde aquella altura artificial. A dins una multitud infinitament desconeguda es retorçava de dolor; els havíen abocat allà dins a esperar que es matéssin entre ells o morissin de fàstig. Quant ja no es podíen defensar, però sense esperar que es deixéssin de respirar i retorçar-se, la multitud, ansiosa, espectant, s’abalançava dins el pou, amb les urpes i les dents per davant, saciant-se i cubrint la seva pell de la sang que agonitzava dins el pou. Sols se sentíen els crits d’excitació dels que baixaven, ràpidament superats pels udols agonitzants dels que deixaven d’existir. Cada día eren mil els que eren abocats allà dins i contemplats fins que estiguéssin “al punt”. Qualsevol día sería jo el que estaría dins el pou esperant a ser devorat. Em vaig quedar al marge. Estava donant motius per a ser el pròxim. La mirada es perdía en unes conques tant profundes com aquell pou, i l’egoísme cubría les seves faccions, deixant entreveure unes relluents dents obturades de dolor, de plaer.
¿era possible no embrutar-se les mans?
Sense deixar de buscar els seus ulls, malço i marxo sense donar-los l’esquena fins estar ben lluny. Un cop allà, penso en el meu amic Raizen, monarca dels dimonis, deixant-se morir de gana al seu tron. Després penso en Siddarta i em pregunto quina part de les llegendes sería veritat i quina sería consolació per l’anima.
Creuo cap enfora l’estació de boira. ¿quantes hores fa que no menjo res? Gana i nàusea entremesclades. Sang sintètica, millor que sang de colom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada