Exportacions pretemporees-Pànic a Babylon, carta d'amor

Flux de Consciència

La claustrofòbia m'ofega en recórrer aquelles estances cuadriculades, aquells llargs passadissos de parets enrajolades, per les finestres al buit de la qual apareixen luxes dient-me ''desitja'm'' ''posseeixme''. Vista al terra, brut i enganxifós, segueixo avançant provant d'ignorar els seus cants de sirena, que prometen felicitat i aporten deutes. No tinc gana, sed, ganes de menjar xiclet, ni res del que em poguéssin oferir. Només volía sortir d'allà com més ràpid millor, però sabía que, per la meva condició, era una visita obligada la que feia en aquest antre.
Ajagut ara cansadament sobre lloses amb taques d'origen incert, respiro les mils olors nauseabundes que es reuníen en aquell indret, l'aire viciat i reutilitzat del subsòl. Només les vives senyalitzacions en color i llum contrasten amb el buit, infinit i fosc Hades en profund abisme d'humits canals amb alè de mort i putrefacció.
La forma arquejada del lloc, el vagabund que dorm en un racó, em recorden aquelles fotografíes sense color, de temps durs en que es temía el cel, perquè d'ell n'havíen fet ploure foc, destrucció i mort, embrutant així el seu blau pur, i la gent, temerosa del món, del cootidià, que en conjunt havíen creat, s'amagaven sota terra renunciant a la vida lliure per l'esperança d'una vida penosa. Cansat ja de seure, temptant la meva sort em poso a caminar d'una banda a l'altre de l'enorme estança, resseguint el desnivell que porta fins a la foscor, matant així el que em resta fins l'arribada del meu destí.
Estic sol, i així em sento mentre esquivo cossos; cossos humans que no es coneixen, indiferents els uns dels altres, impassibles, inexpressius, aletargats; ells també esperen. Alguns vaguen sense rumb, com jo, esperant la barcassa. No saben, s'imaginen , ni els importa, que jo no hagi de ser aquí.En un despist de Cerber, i aprofitant l'escletxa en el vidre que ens separa del món exterior, he arribat fins aquesta profunda caverna. No és el primer cop que hi baixo, però sento por; tinc fred, sé que cada minut que passo aquí la flama de la meva vida és més minsa, perquè sé que puc treure les piles al rellotge, ignorar els brillants panells digitals, però no puc evitar el transcurs del temps.
La desesperació m'atrapa, vull cridar, vull fugir, però sé que no tinc on anar, sé que ningú m'escoltarà.
Una veu profunda i potent em diu que no tingui por, que ell cuida de mi, em vigila i em defensa, però els seus ulls; inmòvils, freds i de plàstic, no defensen. Sols vigilen, em contemplen i no hi ha lloc on em pugui amagar d'ells.
Una remor llunyana esdevé el bram d'una enorme tromba de metall que cesa suaument davant dels meus ulls, s'empassa algunes de les ànimes indiferents i desapareix tant súbitament com havía aparegut, restant en el lloc el mateix panorama, tothom indiferent a les grans forces que es produíen davant seu.erò no venía per mi, ja se'm endurà quant arribi el moment.
De peu enfront de l'abisme, sento de nou aquell so de les profunditats que s'acosta, em passa fregant la roba i fent-me volejar els cabells. Quant obre les seves portes, penso que ja ha arribat el moment però caminant cap a les seves roges boques entre la massa, em vaig creuar amb una fada.
Tardo uns segons a reaccionar i girar-me, just a temps per no veure d'ella més que algunes rastes repicant-li al clatell al ritme de les seves passes; les orelles carregades d'arrecades i el cable blanc dels seus auriculars. Alhora que desapareix, inevitablement, en direcció contrària a la meva, penso a cridar-la o seguir-la, però ja no recordo el seu nom; o potser, fet i fet, amb el pas dels anys ens acabem oblidant de tot i tothom, i, aquí tots acabàvem sent tant desconeguts com cualsevol altre.
La recordo com un ésser de llum,estirada en un verd oasis de gespa un migdia qualsevol, un porro apagat entre els seus llavis somrients, i una guitarra amb la que defugía el bram dels cotxes que ens rodejaven a banda i banda. Tant capaç d'estar sempre feliç com d'irradiar aquesta felicitat a la gent que es trobava a prop seu.
¿Què feia en un lloc així, sota terra, on la llum, l'aire i tot és artificial, i cansat? ¿com podía un àngel solar com aquest, trobarse al lloc reservat per als morts?
La música té propietats terapèutiques; gairebé vitals. Així com s'utilitza l'escafandra per submergir-se a les profunditats del mar, aquells cables simples bombejaven contínuament música alienant al seu cap, i l'hi permetía estar en aquest medi antinatural.D'aquesta manera podía fluïr entre les notes, evadir-se i ignorar la merda i la mort que omplíen el lloc, vivía en un món que no era el seu, com jo.
Si jo tingués música ara... al menys m'alleujaría...
A contracor segueixo el camí fins l'interior lluminós d'aquell vehicle, que es submergeix en la fosca a la velocitat del llam. Tot traqueteja dins el llarg recipient de plàstic i vidre gracies a una energia descomunal. Per la finestra, la mateixa roca freda passa una vegada i una altra davant dels meus ulls , solament capaços de vislumbrar per la llum que irradiavem, desde dins, al no-res de l'exterior.
Després de passar per mil llocs idèntics, repetir la mateixa escena discontínua per grans taques negres, ara desde l'interior, no sé quant fa que ja he perdut completament la noció del temps, i no sabría dir-te si realment m'he mogut o encara soc devant la mateixa parada. Entren morts i més morts, i surten morts i més morts, però no et sabria dir quants, potser son tots els mateixos morts, perquè tots són iguals i estàn igual de morts. Perquè es mouen contínuament d'un lloc a l'altre, amb pesar, se sotmeten al dolor, a la humiliació, a ser tractats com bestiar, per tal d'assolir una cosa que saben, mai aconseguiràn. Perquè perden la felicitat i la vida per el camí, tot buscant-la. ¿què faig jo aquí? Jo no vull deixar-me morir aquí dins, poc a poc, com un càncer que et mata cada día una miqueta més. No vull permetre'm viure resignat a una vida sent animal de corral per cobrir els meus desitjos superficials. Només vull estirar-me sóta el sol..
Com el trobo a faltar, el Sol...
De cop, aquella veu elèctrica m'informa que he arribat. Surto amb presses, escalant les escales. No em deixaré, també, caminar per la cinta transportadora, el pròxim sería ja la safata de porexpan i el paper de film.
Mentre pujo l'intueïxo, i a l'últim graó em meravello de la grandesa que irradia, tot i estar ja marxant, de la vida que ens atorga i desaprofitem d'aquesta manera. La seva llum, que en comparació ara em sembla que ho inunda tot, es perd en un món gris d'asfalt, formigói acer, colmat d'altes muntanyes rectes de vidre que amenaçaven amb estripar el cel i petits punts i grans panells de llum artificial. Pulmons malaltissos sobreviuen dins de petits escusells, intentant trencar-los per ser lliures, fins que algú uniformat els recorda que no poden escapar, a cops de serra i rajola; hem esclavitzar la naturalesa creient-nos superiors. Ella ens odía, perquè desaprofitem el seu regal que ens transmet a tavés de la clorofil·la, perquè rebutjem l'ofrenda del Sol convertint la Terra en terra cremada, en camps de desperdicis, i enormes i fosques granges que ofusquen la seva claror. Per això Gaia ens odía i, de fet, quant l'hi donem la oportunitat i el temps que necessita, reconquista per si mateixa tot aquell terreny que els humans l'hi havíem arrebatat i haviíem convertit en necròpoli. Perquè Gaia és vida, i nosaltres, els humans, sóm mort. Amb la nostra manera de fer, de fer-nos, d'arrasar tota la riquesa de la manera més ràpida i rentable possible amb l'objectiu inmediat de la multiplicació de la població, preocupant-se només d'allò exterior a ell que el pugui afectar és el comportament d'un virus. Potser la nostra inteligència ens ha fet ser el més perfecte dels virus coneguts, cas en el qual, després de la nostra extinció, l'evolució ens recordarà com la més agosarada de les dots que mai va proporcionar a una criatura d'essència caçadora. Però jo tinc esperances en la tecnología de manipulació genètica moral, si realment sóm capaços d'evaluar el món, capacitat que ens ha dut a usar el camí del depredador absolut, podem, després de una forta crisis d'aprenentatge en que no quedin gairebé preses, per produïr un canvi en la forma d'actúar, i així reprimir les actituds negatives de virus, utilitzant la nostra capacitat d'interacció amb el món per al mateix que ho fan les altres espècies i nosaltres hem oblidat, la gran glòria de la vida.
El anar vencent terreny al món del inert i convertir-lo en múltiples i diverses formes de vida, cada cop més complexes i capaces d'habitar llocs extrems, com ha fet fit fa poc en els últims milions d'anys força bé, progressant així cap a la matèria inert de l'Univers aspirant convertir-ho tot en vida.
Ara que has marxat del tot, entre la llum pròxima però tènue del món humà, miro cap al no-res, o al menys en termes de vida, tots aquells llocs enormes i distants que només en veiem una pampalluga en el cel, que es confón amb la posició mòvil de els avions que sobrevolen la ciutat.Jo crec que Gaia ens creà per això, per compendre la seva naturalesa i ajudar-la a expandir els seus límits més enllà de la Terra i més enllà de la vida del nostre Sol i fer-la així més perfecte. Però si ens exterminem a nosaltres mateixos, l'haurem defraudat a ella i a la confiança que havía dipositat en nosaltres. Si només sóm un de infinits experiments, provem de ser el que dóna millor resultat i no el que explota.