-Jo vull ser com abans, mare, -deia ella somiadora, mentres la seva mare es conmovía alhora per tant forçós ritual de pas, i es meravellava de que s'en hagués sortit tant bé.
Realment sóm, tenim molt poc, i el que perdem ho perdem per sempre.
Els matins mare plovía molles de pa al pati, i els ocells acudíen puntuals a la cita. Davant la seva absència, inconformes, rascaven la terra buscant quelcom substitutiu. Les plantes es pansíen perquè ningú pensava en elles.
Hi ha llocs, als que ningú desitja entrar, on el temps es dilata en un limbo de llums blanques fluorescents, com un petit micromón alienat de la voràgine d'afora. Conformitat imposada al fet que en tot moment morim. Mentres dediquem temps a longevitzar-nos, estem morint.
Avui ploc jo.
I quant surtis tindràs la firma de l'expedient, guerrer de la vida. Perdona aquells moments absurds en què oblidava que aquells moments és tot el que tenim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada